Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 –Barcelona, 1 de maig del 1949) fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català. Es va dedicar a la docència tant a l'Escola d'Arquitectura com a l'Escola del Treball, a Barcelona. Fou arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.

 

Va ser un excel·lent aquarel·lista i dibuixant que captava i creava tot tipus d'objectes i elements complementaris com mobles, llums o ascensors. Aquest vessant junt amb el seu domini de l'ús dels colors fan singular la seva obra, que sovint es troba complementant a altres arquitectes. Les col·laboracions més conegudes les va realitzar a les obres de Gaudí, les quals permetien recollir la llibertat en l'ús de les formes i els colors que Jujol imprimia a la seva creació.

 

El seu pare, Andreu Jujol, era mestre i oriünd de la Selva del Camp i la seva mare, Teresa Gibert, era de Bonastre.

 

L'any 1885 va assistir a l'Escola Pública de Tarragona dirigida pel seu pare. Aquell mateix curs 1885 - 1886, la família Jujol es traslladà a viure a la Vila de Gràcia (llavors municipi independent), on estudià a l'escola del barri i rebé classes de dibuix, que ja era una de les seves aficions, i des de ben petit manifestà dues grans qualitats: l'agudesa d'enginy i una sensibilitat sorprenent pel color i per la forma. El 1891 començà els estudis de batxillerat a l'Institut Provincial de Barcelona, cinc anys després obtingué el títol de batxiller.

 

El 1896 començà els estudis de ciències a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i posteriorment a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona a partir del 1901, quan Domènech i Montaner n'era el director. Obtingué el títol d'arquitecte el 18 de maig de 1906 amb un projecte d'uns banys públics.

 

A l'Escola d'Arquitectura fou alumne de Francesc de Paula del Villar, Domènech i Montaner, Gallissà i August Font i Carreras. D'entre els companys d'estudis, va establir amistat amb Josep M. Pericas i amb Rafael Masó, coincidint també amb Domènech i Roura i Balcells.

 

Durant els seus estudis Jujol va rebre la influència del neogoticisme dominant de Viollet-le-Duc, l'emergència floral i vital de Domènech i la formulació estructural i volumètrica de Gaudí, especialment representada a la Sagrada Família. La influència que va suposar Gaudí ja és present als treballs universitaris de Jujol.

 

El 1927 es va casar amb la seva cosina Teresa Gibert, i s'instal·là a la rambla de Catalunya de Barcelona. Del matrimoni varen néixer tres fills: Teresa, Thecla i Josep Maria qui va fer de biògraf del seu pare. El seu viatge de noces va ser l'única sortida de Jujol a l'estranger, concretament a Itàlia durant tres mesos. Però sí que havia viatjat per la península Ibèrica recollint innumerables apunts en dibuix.

 

Com molts arquitectes modernistes catalans, Jujol va viure un període d'exaltació dels valors catalanistes i d'allunyament polític, econòmic i cultural de Madrid. La defensa dels seus ideals va fer que patís penalitats durant la guerra civil afectant-li seriosament la salut i la seva capacitat d'acceptar projectes grans.

 

Les seves malalties cròniques varen calmar-se l'1 de maig de 1949, fins al punt de comentar-li a la seva dona «Quin primer de maig tan bo!». Se'n va anar a missa als Caputxins de l'església de Pompeia i a la tarda moria d'una perforació intestinal. 

 

Activitat professional

 

Mentre Jujol estava estudiant, es movia dins del cercle format entorn d'Antoni Maria Gallissà i Soqué, catedràtic d'Arquitectura, amb qui va col·laborar fent alguns petits projectes, com esgrafiats, disseny de baranes, portes, mobles… tot allò que era motiu decoratiu. Jujol va quedar molt marcat per aquestes col·laboracions fins al punt de considerar a Gallissà com el seu autèntic mestre.

 

Però amb la prematura mort de Gallissà el 1903, entrà a treballar a l'estudi de l'arquitecte Josep Font i Gumà entre 1903 i 1906 amb qui col·laborà en les reformes del Palau Savassona, futura seu de l'Ateneu Barcelonès. Cap al 1905, encara abans d'acabar els estudis, participà en obres d'Antoni Gaudí amb qui va col·laborar a La Pedrera, la casa Batlló, el Parc Güell entre altres obres.

 

Després de fer de professor interí, el 1910 va guanyar unes oposicions de professor a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i posteriorment la plaça de catedràtic. A més de les seves activitats com arquitecte, també va desenvolupar una interessant activitat com dibuixant i com escultor en fang, activitat de la qual va estar professor a l'Escola del Treball de Barcelona el 1924. El 1926 és nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí (Baix Llobregat), càrrec que va exercir fins al 1949. La seva relació amb Sant Joan Despí era anterior, on el 1913 la seva tia Josefa Romeu i Grau vídua de Gibert li va encarregar una de les obres més destacades i originals, la Torre de la Creu, que li serviria com a carta de presentació dins la societat del municipi i que aviat li suposaria altre important encàrrec, la remodelació de la masia de Can Negre, els propietaris de la qual tenia una gran amistat amb la seva tia. A partir de l'activitat a Sant Joan Despí, Jujol va desenvolupar activitats en altres municipis de la comarca com Sant Feliu de Llobregat o Molins de Rei amb obres menors i poc documentades.

 

Tot i la influència dels arquitectes amb qui va treballar, especialment de Gaudí, va ser creador d'una obra arquitectònica innovadora. Són característiques de la seva producció la gran sensibilitat per les formes de la natura, l'interès pel detall artesanal i la reutilització creativa de materials vells o de rebuig. La seva obra expressa el seu afecte pel paisatge rural del Camp de Tarragona i la seva profunda religiositat.

 

La seva forma de col·laborar amb Gallissà primer, i amb Gaudí més tard, formalitza una activitat complementària a l'obra de l'arquitecte, una labor de «completador» de les obres que ve a afegir-li alguna cosa. De forma similar actua quan reforma can Negre a Sant Joan Despí i la casa Bofarull en els Pallaresos, projectes de remodelació i reforma que aborda de forma particular, fent-los servir com a laboratoris on experimentar solucions i aplicacions diverses. És per això que hi dedica força anys a aquestes edificacions i que compten amb una generosa llibertat creativa. A cadascuna de les obres de Jujol es troba l'esperit renovador de la seva arquitectura que transforma l'espai i la matèria per a crear un món màgic, on barreja un traç innovador amb elements inhabituals, creant una metàfora visual. D'alguna forma, va avançar-se a moviments avantguardistes que li donen vigència i modernitat.

 

Jujol ha estat un personatge singular i la seva imaginació ha traspassat fronteres, fins al punt de ser un arquitecte amb càtedra dedicada a la Universitat de Tòquio o tenir entre els seus admiradors a l'actor nord-americà John Malkovich, que en diverses ocasions ha visitat les seves obres, i que el 20 de maig de 2010 va pronunciar una conferència sobre Jujol dins dels actes del centennari del teatre Metropol en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili.

 

Relacions amb Gaudí

 

Com altres joves arquitectes de l'època, Jujol s'entusiasmà amb Gaudí i l'admirà. L'art de Jujol, com el de Gaudí, neix de la natura i de la geometria; els dibuixos de flors i ocells de Jujol són senzillament admirables, però al mateix temps la capacitat imaginativa del mestre hi afegeix un sentit cromàtic i barroc ple de força.

 

El colorisme de Jujol i l'aplicació de noves formes trencadores fan que la seva aportació a l'obra de Gaudí hagi estat un dels punts d'interès per als historiadors mirant d'assignar correctament l'autoria d'aquests elements entre cadascun dels dos genis creadors. Així, mentre Carlos Flores, J.F. Ràfols i Montserrat Duran situen l'inici de la relació cap al 1904-1905, en Bassegoda afirma que la trobada va ser posterior a 1906, data que situaria a Jujol fora de cap intervenció a la casa Batlló.

 

Amb tot hi ha acord entre ells que la presa de contacte entre Jujol i Gaudí va ser propiciada pel Dr. Pere Santaló, metge i amic d'Antoni Gaudí. Santaló era soci de l'Ateneu Barcelonès on Jujol va treballar com a ajudant de Font i Gumà, i durant un dels seus passejos matinals amb Gaudí, varen fer una visita a les obres per conèixer al jove Jujol. A partir d'aquesta presentació s'inicià una continuada col·laboració professional amb Gaudí que es va mantenir fins que les obligacions com a professor de l'Escola d'Arquitectura van fer que el 1915 deixés l'estudi de Gaudí, moment en què aquest es va traslladar a la Sagrada Família. Jujol va continuar visitant Gaudí regularment i mantingué una estreta amistat fins a la mort del mestre, l'any 1926.

 

Casa Batlló:

La participació com a ajudant de Gaudí es concreta en el disseny les portes de fusta i altres elements decoratius del primer pis i les pintures de la capella. Per a la capella també va realitzar, en un petit taller que tenia a la casa Milà, uns canelobres en fang. Però sense dubtes l'aportació més interessant i més discutida és el recobriment ceràmic multicolor de la façana amb peces ceràmiques rodones que simulen escates. El disseny de la façana és de Gaudí (formes corbes, màscares als balcons, cresta de drac, etc.), però la solució del color va anar a càrrec de Jujol, en qui Gaudí confiava en el domini del color.

 

Casa Milà:

La seva participació com a ajudant de Gaudí es concreta en el disseny de la forja dels balcons, els relleus d'estuc del sostre del primer pis (que seria inspiració per al sostre del Teatre Metropol de Tarragona) i les pintures del sostre de l'entrada. Més concretament, Jujol va dissenyar un dels balcons treballant a peu de forja al taller dels germans Badia i la resta varen ser realitzats directament pel forjador sota la supervisió de Jujol.

 

Parc Güell:

Gaudí encarregà al seu col·laborador la solució colorista que ha esdevingut més popular del parc: el banc ondulant. Corresponen a Jujol els revestiments ceràmics del banc de l'esplanada superior, una intervenció que queda documentada amb la signatura-logotip que Jujol va deixar a la cara exterior del banc elaborada amb peces probablement cuites a Palma, on viatjava per a decorar la catedral de Palma. En aquesta intervenció Jujol mostra la seva inclinació al reciclatge, ja que moltes de les peces ceràmiques són rebuigs de fornada i, en molts casos, són proves de color del ceramista. Segons Joan Matamala (1893-1977), escultor i principal ajudant de Jujol al Parc Güell, «els treballadors de l'obra li portaven restes de materials que recollien en solars i torrents quan es dirigien cap a la feina». Però també veiem la seva vessant més colorista amb composicions de tendència abstracta. Altra decoració ceràmica són els plafons i la decoració dels intradós de les minivoltes de la sala hipòstila, sota la plaça del banc.

 

Catedral de Palma:

Entre 1910 i 1911, Gaudí li va demanar participar en la reforma de la catedral de Palma que estava realitzant des de feia uns anys. Jujol el va acompanyar sovint a les seves visites a l'illa, on varen fer proves de peces ceràmiques que farien servir a la casa Batlló i al parc Güell. Gaudí animava de forma directa Jujol mentre aquest decorava el cadiram del cor de la catedral amb una policromia desbordant de color ressaltada pel daurat. El resultat dels dos desaforats creadors sens dubte va crear alarma i escàndol en part dels membres del capítol catedralici.

 

Sagrada Família:

El 1909, Jujol feu la maqueta policromada de la Sagrada Família de Gaudí per a presentar-la a l'Exposició de París de 1910.

 

Jujol dissenyador i Pere Mañach

 

Pere Mañach fou marxant d'art amb una relació important en els inicis de Picasso a París. Després de deixar aquesta feina es va fer càrrec del negoci del seu pare dedicat a panys de seguretat, caixes fortes, etc. El 1911 es fa la inauguració de la seva botiga ubicada al carrer Ferran de Barcelona. Però no es tractava d'una botiga qualsevol, era un espai comercial decorat per Jujol. Façana i interior conformaven un dels conjunts decoratius més originals i interessants que puguem conèixer. El caràcter pietós dels dos personatges explica que el leitmotiv de la botiga fos una lloança a la verge Maria. Aquí, com en altres obres, Jujol abandona el seu conservadorisme, quan es tractava de deixar lliure la seva imaginació. Jujol aconseguí un dels espais més imaginatius i onírics que la converteix en una obra plenament surrealista. Jujol va dissenyar mobles, cadires, taules, llums i complements que omplien aquest màgic espai. Mobles que dins d'una concepció modernista estaven decorats amb al·lusions religioses, cadires amb decoració d'influència japonesa, una arqueta amb fusta, ferro i pasta vítria, una taula feta amb atzavara, amb un motiu plenament noucentista, un paisatge mediterrani on no hi falta de res: el mar, la torreta i fins i tot les orenetes. És coneguda la capacitat que tenia Jujol per aprofitar qualsevol material, materials de detritus, materials pobres que transformava o ennoblia en donar-los un altre ús, en convertir-los en obres d'art que continuen sorprenent per la seva modernitat. Jujol també va dissenyar altres elements com els canelobres de la casa Batlló o mobiliari litúrgic per a l'església de Sant Llorenç de Tarragona, però va ser amb la botiga de Mañach on va desplegar al màxim la seva capacitat imaginativa i transgressora.

 

Font: Josep Maria Jujol i Gibert a Viquipèdia